Vilhelm Hammershøi pintava escenes domèstiques. El seu llenguatge és el del naturalisme i la poètica de la vida quotidiana entre finals del segle XIX i començaments del XX.

Els seus recursos compositius són, en general, els interiors i les figures solitàries i introspectives, com una reafirmació constant de la idea de la llar i la identificació amb aquesta. De la idea de reflexió constant dins d’un castell personal.

Les afirmacions, com els camins entre les habitacions, es tornen sovint contradiccions quan es treuen fora de casa. La persona necessita saber si casa seva és realment casa seva i alhora, sortir d’ella és una necessitat. La solitud és la fredor de la sinceritat amb un mateix i és el moment de la reflexió quan som conscients dels errors propis i de les grans preguntes.

Les portes obertes, les llums i les ombres i els finestrals són les possibilitats d’afirmar i contradir-se abans de fer-ho al lloc equivocat. També el moment de rectificar.